L’últim 14 d’abril, vaig anar a una conferència a càrrec d’Antonio Turiel en la que parlava (com bé diu el títol), del futur de l’energia. L’Antonio des d’un primer instant, ja ens va avisar que el que anava a dir en aquesta conferència no seria gaire esperançador, i la veritat és que tenia raó.
Durant la conferència, ens va estar parlant de la producció de combustibles fòssils i del dèficit de producció d’algunes de les matèries més demandades dins del món de la indústria energètica com poden ser els metalls i minerals crítics, essencials per al desenvolupament tecnològic. Alhora, també se’n va parlar de com és d’impossible tenir un sistema energètic 100% renovable amb el nivell de vida energètic que tenim i com és absolutament necessari decréixer energèticament per tal d’adquirir un nou model de vida amb el que només sigui necessària un 10% de l’energia que consumim cada dia.
La ineficiència (per al moment) de l’electròlisi per a la generació d’hidrogen verd, segons ell, és un rebuig d’energia i les altres alternatives de producció d’energia verda molt llunyanes. L’energia nuclear de fusió encara necessita un parell de dècades per poder ser madura al 100% i poder-se instal·lar comercialment a gran escala, per altra part, les centrals nuclears de fissió cada com tenen menys combustible, ja que com s’ha mencionat anteriorment, l’urani també forma part d’un d’aquests minerals crítics.
El govern continua instal·lant de forma massiva parcs renovables amb uns rerefons econòmics mentre moltes de les empreses que es dediquen a la investigació i instal·lació d’aquestes formes de producció energètiques es fan amb deutes de centenars de milions d’euros.
Durant aquesta conferència se m’ha obert un nou punt de vista en referència al que ve a ser als problemes energètics mundials i una manera més de com podem solucionar aquest problema de mancança energètica i d’escalfament global sense fer més mal a la natura. Quan penso en un model com aquest, m’imagino un món electrificat, però molt eficient en tots els seus processos, un món en el qual no ens mobilitzem en vehicle privat, sinó que la gent va d’un lloc a l’altre amb mitjans de transport més eficients com ho són els trens, un món en què convivim molt més en la natura i en el que siguem més conscients del que ens envolta i del que estem fets, un món en el qual el més important sigui la salut i després l’economia.
Albert Bleisa Carbó 