Inici

  • Opinió: Maduració moral

    La nostra vida és com una casa, és al llarg dels dies que passen que vas construint-la. Cada un dels maons que es col·loquen formen part de la nostra vida, formen part de tot el procés. Tots acabem amb una casa, la diferència, és en si la casa se sosté sobre ella mateixa, en si fa la seva funció de casa, en si ens protegeix de la pluja, tant a nosaltres com als que ens envolten. Les persones ens diferenciem entre nosaltres a través d’aquesta “casa”. Cada persona crea una casa totalment diferent, i al llarg de la seva vida l’ha construït d’acord amb les seves experiències, i les seves curiositats, en el que li ha portat els estímuls externs. Cada un de nosaltres tarda més o menys a construir-la, alguns comencen pel sostre, i d’altres pel fonament.

    Avui vull parlar de la maduració moral de les persones, i el que té a veure amb la construcció d’aquesta suposada “casa”. I és que la maduració d’una persona sol donar-se en la joventut, quan la persona comença a construir la seva casa, la seva estructura. Com tots sabem, les cases es construeixen sobre els seus respectius fonaments, i la maduració és el que sosté la casa, és a dir, es tracta d’aquests “fonaments”. A partir dels fonaments, una casa pot créixer gairebé indefinidament, però depèn d’aquests per poder fer-ho.

    Hi ha un dia, en el que hem de començar a construir la base de la nostra racionalitat sobre el nostre entorn, no podem ser éssers que es basin en els simples instints i impulsos. Hem de poder permetre que les nostres idees, ideals, valors i coneixements canviïn i es vegin afectats pel que ens envolta, el que no podem permetre és que aquests estímuls externs ens alterin, i ens posin irascibles, donant-nos un impuls a contestar-los a través de mitjans físics (els quals no porten a res, només a incomoditat). Si permetem que aquests estímuls ens afectin de tal manera que no ens puguem controlar, els nostres fonaments morals començaran a escorxar-se, a debilitar-se, fins que arribi el moment en què no es pugui sostenir, i que tota la nostra persona depengui d’altres o pitjor, que ens enfonsem sols.

    És important dedicar temps (el més apreciat que tenim), a portar-nos a nosaltres mateixos a un estat d’equilibri amb la nostra ment, un estat en el qual, puguem avançar moralment sense afectar a les altres persones negativament, un estat en el qual ens puguem sentir feliços, sense que això depengui de la desgràcia, la fragilitat mental o el malestar dels altres. Moltes persones s’ho passen bé molestant i ficant-se en la vida de les altres persones, fent coses que no pertoquen i que no venen al cas.

    Aquí ve la clau, aquestes mateixes persones que fan això, no són conscients del que fan, i no tenen la capacitat d’entendre (i és que tampoc volen) la posició de qui els hi està afectant. Tot això són senyals que els fonaments no són sòlids, i per tant la moral d’aquesta persona, com les seves accions, són inestables, insegures i desmoralitzades. Aquesta persona hauria de replantejar-se la seva vida, el seu mode de pensament, que faci un “reset”, que reflexioni, i que després de tot això, quan sigui segura, i tingui les idees ben clares (i quan dic clares, dic MOLT clares), es podrà tornar a unir a la societat, i a començar la seva aportació personal a aquesta.

  • Reflexió: Guerres, el verí de la humanitat

    Avui en dia, passen moltes coses molt diferents en aquest món, i els humans no som capaços d’absorbir tota aquesta informació, és per aquest motiu, que hi ha alguns successos que es fan la nova moda, en aquest cas, les guerres.

    Les guerres han causat mal durant molt de temps a la societat, de fet, podríem dir que és una de les pràctiques que encara es porten avui en dia i que fem des de la mateixa existència de l’humà. Aquesta causa molt interès a les persones, i les fa sentir un sentiment de repulsió cap a això, ja que és obi que és alguna cosa que només porta desgràcia. Aquesta repulsió genera un sentiment compartit entre molts individus, el que els porta a crear revoltes en contra seva.

    La guerra ha ajudat en molts casos a la societat, tot i que la gent no ho vulgui veure així (molt comprensible). Gràcies a la guerra freda entre els Estats Units i l’URSS, va sorgir una forta competència, el que va portar avenços tecnològics molt potents i que avui en dia ens ajuden, aquest és un exemple de com la societat unida pot crear grans coses, la pena és que només ens uneixi la guerra. Una altra cosa que ha ajudat la guerra per naturalesa pròpia, és el diàleg. Després de veure les desgràcies que passen durant la guerra, és lògic que algú prefereixi dialogar abans que posar en risc la teva vida.

    Però no s’ha de blanquejar la guerra, hem de ser conscients que és un problema greu de la societat. En el moment en què hi ha guerra, l’ésser humà esdevé encara més individualista, i la salut del planeta es queda en un segon pla, el que pot portar a problemes més greus en el futur. La guerra fa despertar en els humans la moral més bàsica i irracional, ja que la supervivència esdevé el principal objectiu de cada individu independentment de l’entorn que l’envolta. La mort, la sang, successos traumatitzants, són tots aquells que fan que una persona deixi de ser-ho, la sensibilitat emocional que té una persona és una de les més valuoses característiques que permeten ser un humà el que és, però també la possibilitat de ser racional, i com he dit abans, en una guerra deixes de ser racional i els sentiments es tornen més freds. Les persones en guerra acaben amb una ment corrompuda per tota la desgràcia que han viscut. Els animals salvatges viuen en una constant de realitat crua, el que els fa no sentir empatia ni molt menys similar a la humana o a la d’un animal domèstic.

    Actualment, vivim dues guerres molt a prop, una entre Rússia i Ucraïna, i una altra entre Israel i Palestina. Les dues les coneixem, no perquè siguin guerres (que ja hauria de ser així), sinó, perquè toquen molt a prop. En el cas de la guerra a Ucraïna, perquè és a Europa, i també pel fet que és el principal exportador de cereals de tot Europa, i per tant els països europeus depenen molt d’ell. En el cas d’Israel i Palestina, la causa d’aquest interès, és gràcies al fet que els Estats Units té molta relació amb Israel a causa del seu programa militar, diguem, que Israel és una espècie de base militar Estatunidenca per poder controlar al que ve essent l’Orient Mitjà, aleshores, una guerra allà suposa una molèstia per a l’”Oncle Sam”.

    Com podem veure, les guerres de les quals sabem alguna cosa tenen algun tipus d’interès polític en mig, la majoria, que és introduït a les persones per part dels governs i a través dels mitjans de comunicació. De guerres n’hi ha moltes, sobretot a l’Àfrica, però aquestes no ens generen interès, total, mentre puguem accedir a les mines de matèries primeres que hi ha, per què ens hauríem d’embolicar?

    Hipocresia humana i compulsiva es diu.

  • Reflexió: La bombolla social

    La nostra ment és limitada, i la ment humana ha tingut com a objectiu des de fa milers d’anys arribar als coneixements il·limitats, el problema és que un sol individu no pot ser capaç de fer-ho, per tant, ho fa la societat, el problema és que aquests coneixements estan fraccionats entre milers de milions d’individus de tot el món, és a dir, que la societat s’ha construït amb el temps a causa de la mateixa limitació de la ment humana. Els humans poden ser tot lo individualistes que vulguin, però la seva pròpia integritat depèn completament i absolutament a la societat, alguna cosa que és totalment contrària a l’individualisme.

    Una societat individualista cau per si mateixa, i per tant els mateixos que la conformen. Els desitjos d’un, afecten els dels altres, aquí ens trobem amb la primera injustícia de la societat individualista en la qual vivim. No es pot defensar una societat individualista, és pitjor que defensar una dictadura o un genocidi, que ambdues han sigut originades a través del mateix egoisme humà.

    Tot el que comença té un final, tot el que té un principi passa per diferents fases, el creixement, l’estancació i el declivi. El món occidental individualista en el qual vivim està en constant declivi i el món asiàtic en constant creixement, però el que comença a créixer, també sentència el seu declivi. El món ha passat per aquests cicles durant mil·lennis, però de Terra només n’hi ha una, i aquesta, de la mateixa manera, només té un principi i un final, igual que la societat humana.

    Els actes individuals d’una persona poden afectar a les persones del teu voltant, i no pensar en les conseqüències que poden tenir uns actes en concret és alguna cosa que et fa ser ignorant. Estàs sentenciant el teu propi final, no només el dels altres.

    Els humans vivim en una bombolla social, la societat està creada a través de coses físiques i mentals, les físiques les constitueixen els éssers humans en si, les mentals les constitueixen els coneixements, les experiències, els sentiments, les idees, les mentides, l’irracional i el racional… La bombolla és molt complexa, i la phsicohistória d’Hari Seldon no existeix, aleshores, ens estem trobant amb una bombolla cada cop més complexa, i que està creixent molt ràpidament, arribarà un moment en què no aguantarà més i haurà d’explotar.

    Els problemes no tenen una sola solució, la solució del canvi climàtic no és només instal·lar parcs d’energies renovables, qui ho pensi, és inconscient al 100% del que està passant avui en dia, i m’en alegro, en part, de què visqui en aquesta mentida, ja que si sabés la veritat, la vida la veuria d’una manera més obscura. Però no hi ha excusa per viure en una mentida, ja que, saber la veritat de les coses, t’obre molt més la ment, ajuda a la societat a la qual hem de cuidar perquè pugui durar el més temps possible.

    Ser una persona que comet actes que perjudiquin les altres persones a costa del teu benefici propi i momentani és irrespectuós, per tu, per la teva família, i pels que podran ser els teus succeïdors més endavant. Si realment estimes a aquestes persones les quals sí que generen un sentiment individualista més empàtic en tu, canvia, ets a temps. La vida és una merda meravellosa, i dona molt de gust espectar-la i veure la seva realitat juntament amb tota la vellesa que l’envolta, no vulguis fer la teva vida més curta sense abans veure la naturalesa que ens envolta i que forma part de nosaltres. No hem de ser al 100% un amb la societat, hem de ser també, un amb la natura, el més real i sincer, sense mentides, amb la crueltat corresponent i l’autoestabilitat que es genera a si mateixa.

  • Reflexió: El Temps

    No heu sentit alguna vegada que el temps és relatiu?, docs el que jo crec que té molta raó, ja que el temps és com una arma de doble tall, ja que depèn de la ment de la persona com de llarg o curt ell sentirà el temps, així i tot, per a la resta de persones haurà passat el mateix temps, o no? Pot ser, el més segur, és que aquelles altres persones també hagin tingut una percepció del temps diferents, la qüestió és: Quina és la percepció del temps correcte? Existeix algú que tingui una percepció del temps exacta? Jo crec que realment ningú la té.

    De totes maneres, posem-nos més filosòfics. Què és el temps? És real? És una invenció humana? Al final, el temps es pot mesurar en segons, minuts, hores…, però els canvis requereixen temps, i de canvis sempre n’hi ha hagut d’ençà que es va formar l’univers, aleshores, podríem dir que el temps depèn de factors com el buit, és a dir, que si l’univers fos buit i deixés d’expandir-se, aleshores, no hi hauria temps. Per poder explicar els canvis hem de saber que es tracta el buit, hi ha gent que es menja el cap digen que si el buit no és buit, ja que és ple de buit, a veure, alguna cosa buida la podem interpretar de diverses maneres, una és digen que una capça es buida, si és a la terra, és evident que no es buida de matèria, sinó que es buida d’objectes, ja que la caixa és plena d’aire. El buit, en la meva opinió, es tracta de la falta de tota matèria, partícula, fotó i ona (tot i que un fotó pot ser definit com a ona per alguns).

    Dit això, he d’admetre que aquesta vegada ha sigut una breu reflexió, però crec que pot ser interessant reflexionar sobre el temps, a més que és un tema del que poden sortir moltes més idees i preguntes. Com he dit abans, el temps és una arma de doble fil, ja que tant et pots sortir beneficiat si el fas servir bé, com en pots sortit mal parat. De totes maneres jo no li diria arma, sinó eina, una paraula més adequada si se’m permet expressar-ho com a alguna cosa que ens pot fer més productius, al final si fem un error no haurà sigut en va, ja que n’aprendràs igualment.

  • Ases estúpids! – Isaac Asimov

    Isaac Asimov, un escriptor Rus bastant conegut per algunes de les seves obres com la trilogia de La Fundació (la qual estic llegint en aquest moment) o “Jo, robot”, del qual se’n va fer una pel·lícula.

    En aquesta ocasió us vull presentar un microrelat de la seva autoria on es mostra com fa ús de la ciència-ficció per intentar explicar magistralment i descriure en dues paraules als éssers humans com a espècie, “Ases estúpids”.

    Ases estúpids! – Isaac Asimov

    Naron, de la longeva raça rigeliana, era el quart de la seva nissaga que portava els annals galàctics. Tenia en el seu poder el gran llibre que contenia la llista de les nombroses races de totes les galàxies que havien adquirit el do de la intel·ligència, i el llibre, molt menor, en què figuraven les que havien arribat a la maduresa i posseïen mèrits per a formar part de la Federació Galàctica. Al primer llibre havien titllat alguns noms anotats amb anterioritat: els de les races que, pel motiu que fos, havien fracassat. La mala fortuna, les deficiències bioquímiques o biofísiques, la manca d’adaptació social es cobraven el seu tribut. No obstant això, al llibre petit mai no s’havia hagut de titllar cap dels noms anotats.

    En aquell moment, Naron, enormement corpulent i increïblement vell, va aixecar la vista en notar que s’acostava un missatger.

    -Naron -va saludar el missatger-. Gran Senyor!

    -Bé, bé, què hi ha? Menys cerimònies.

    -Un altre grup d’organismes ha arribat a la maduresa.

    -Fantàstic, fantàstic. Avui dia pugen molt de pressa. Tot just passa any sense que arribi un grup nou. Qui són?

    El missatger va donar el número clau de la galàxia i les coordenades del món en qüestió.

    -Ah, sí -va dir Naron- el conec.

    I amb bona lletra cursiva va anotar la dada al primer llibre, traslladant, després el nom del planeta al segon. Utilitzava, com de costum, el nom sota el qual era conegut el planeta per la fracció més nombrosa dels seus propis habitants.

    Va escriure, doncs: La Terra.

    -Aquestes criatures noves -va dir després- han establert un rècord. Cap altre grup ha passat tan ràpidament de la intel·ligència a la maduresa. No serà una equivocació, espero.

    -De cap manera, senyor -va respondre el missatger.

    -Han arribat al coneixement de l’energia termonuclear, oi?

    -Sí, senyor.

    -Bé, aquest és el requisit -Naron va deixar anar una rialleta-. Les naus sondejaran aviat l’espai i es posaran en contacte amb la Federació.

    -En realitat, senyor -va dir el missatger amb renúncia-, els observadors ens comuniquen que encara no han penetrat a l’espai.

    Naron es va quedar atònit.

    -¿Ni poc ni molt? No tenen ni tan sols una estació espacial?

    -Encara no, senyor.

    -Però si tenen l’energia termonuclear, on fan les proves i les explosions?

    -Al seu propi planeta, senyor.

    Naron es va redreçar als sis metres d’estatura i va tronar:

    -¿Al seu propi planeta?

    -Sí, senyor.

    Amb gest pausat, Naron va treure la ploma i va titllar amb una ratlla l’última anotació al llibre petit. Era un fet sense precedents; però és que Naron era molt savi i capaç de veure allò inevitable, com ningú, a la galàxia.

    -Ases estúpids! -va murmurar.

    FI

  • Reflexió: La Consciència

    “Facultat i acte específics de la vida psíquica caracteritzats com el fet d’adonar-se d’alguna cosa, com a efecte concomitant de la funció nerviosa, com a moment subjectiu de l’activitat cerebral o com a relació del jo amb el medi ambient.”, aquesta és l’explicació que ens ofereix el gran diccionari de la llengua catalana quan busquem el significat de consciència. La consciència és alguna cosa la qual en desconeixem molt, i com podem llegir a l’explicació del diccionari, ens la formulen com a alguna cosa la qual té a veure amb donar-se’n conte de les coses que succeeixen al teu voltant i també de les respostes nervioses a certs estímuls.

    Tot i que hi ha moltes explicacions sobre el que pot ser o no la consciència, cap és certa al 100%, ja que el que intentem els humans, és interpretar una màquina orgànica de mil·lennis d’evolució amb una invenció digital a base d’uns i zeros. És possible, sí, però molt complicat.

    Aquesta reflexió no és nova, la humanitat la porta posant sobre la taula fa molts anys, la diferència és que avui en dia comptem amb alguna cosa la qual no és humana, però que en un cas hipotètic, podria obtenir consciència humana, la intel·ligència artificial. D’aquí surt una altra pregunta, els animals com són els gossos, gats, elefants… tenen la mateixa consciència?, o, la consciència o nivell de consciència depèn de les vivències?, aleshores, si una persona fos aïllada de la societat dins una illa remota, no adquiriria el mateix nivell de consciència, no?

    En el cas en què la consciència no depengués de les vivències, ens trobaríem que el nostre cervell és senzillament diferent (el més lògic), però, per altra banda, en aquest moment no es pot comprovar, ja que si fos el contrari i les vivències sí que fossin importants, tampoc en podríem fer res, ja que no tenim la capacitat de fer viure a un ratolí les mateixes vivències ni perspectiva de vida que nosaltres. Ja sé que sembla una mica surrealista, ja que un ratolí, és evident que no té un cervell prou desenvolupat per a ser tan sols mínimament conscient, aleshores, centrem-nos en altres animals com són els primats i els elefants. Els elefants, és sabut que tenen una intel·ligència prodigiosa dins el que ve a ser el regne animal, poden sentir sentiments i poden raonar per prendre certes decisions, però és el mateix que amb el ratolí, en aquest cas sí que ens trobem amb un cervell més capaç, però no el podem fer tenir les mateixes vivències que un humà si podria.

    Podríem lligar la consciència al coneixement, aleshores, com més coneixement has adquirit, més conscient ets no?, o el contrari?, o els dos? Els nostres avantpassats podien ser més conscient de la realitat en la qual estaven, en canvi, ara, no ens som conscients d’allò sinó de la nostra realitat actual. Nosaltres podem ser conscients del que és una IA o de com està format el món gràcies a la ciència, és a dir, nosaltres som més conscients del perquè de les coses, en canvi, en el passat eren més conscients de les coses i dels fets i no del perquè, no tenien explicacions per les coses, i d’aquí van sortir les religions d’entre altres creences.

    Una persona que creix i es desenvolupa aïllada de la societat no serà el mateix a qui ho fa a la ciutat, això és evident, però podria tenir el mateix nivell de consciència?, ja no parlem de tipus de consciència, sinó de nivell, estem parlant d’una persona que no es pot comunicar, no té llenguatge ni escriptura. Una persona sense llengua ni escriptura no pot entendre conceptes ni pot entendre de la mateixa manera el que li envolta, no pot concebre cap idea o conclusió que no sigui regida pels instints. Des del meu punt de vista, una persona aïllada de la societat, sense cap coneixement ni mètode de comunicació, no tindria ni molt menys un nivell de consciència com la resta d’humans, siguin de l’època medieval o la contemporània.

    La consciència és alguna cosa difícil de definir. Es podria definir científicament?, és possible que sigui més fàcil, però per una ment humana, si et poses a reflexionar, pot ser que es torni més difícil de definir del que et pensaves. Ara, tornat a preguntar, que és la consciència?

  • “El futur de l’energia” amb Antonio Turiel

    L’últim 14 d’abril, vaig anar a una conferència a càrrec d’Antonio Turiel en la que parlava (com bé diu el títol), del futur de l’energia. L’Antonio des d’un primer instant, ja ens va avisar que el que anava a dir en aquesta conferència no seria gaire esperançador, i la veritat és que tenia raó.

    Durant la conferència, ens va estar parlant de la producció de combustibles fòssils i del dèficit de producció d’algunes de les matèries més demandades dins del món de la indústria energètica com poden ser els metalls i minerals crítics, essencials per al desenvolupament tecnològic. Alhora, també se’n va parlar de com és d’impossible tenir un sistema energètic 100% renovable amb el nivell de vida energètic que tenim i com és absolutament necessari decréixer energèticament per tal d’adquirir un nou model de vida amb el que només sigui necessària un 10% de l’energia que consumim cada dia.

    La ineficiència (per al moment) de l’electròlisi per a la generació d’hidrogen verd, segons ell, és un rebuig d’energia i les altres alternatives de producció d’energia verda molt llunyanes. L’energia nuclear de fusió encara necessita un parell de dècades per poder ser madura al 100% i poder-se instal·lar comercialment a gran escala, per altra part, les centrals nuclears de fissió cada com tenen menys combustible, ja que com s’ha mencionat anteriorment, l’urani també forma part d’un d’aquests minerals crítics.

    El govern continua instal·lant de forma massiva parcs renovables amb uns rerefons econòmics mentre moltes de les empreses que es dediquen a la investigació i instal·lació d’aquestes formes de producció energètiques es fan amb deutes de centenars de milions d’euros.

    Durant aquesta conferència se m’ha obert un nou punt de vista en referència al que ve a ser als problemes energètics mundials i una manera més de com podem solucionar aquest problema de mancança energètica i d’escalfament global sense fer més mal a la natura. Quan penso en un model com aquest, m’imagino un món electrificat, però molt eficient en tots els seus processos, un món en el qual no ens mobilitzem en vehicle privat, sinó que la gent va d’un lloc a l’altre amb mitjans de transport més eficients com ho són els trens, un món en què convivim molt més en la natura i en el que siguem més conscients del que ens envolta i del que estem fets, un món en el qual el més important sigui la salut i després l’economia.

  • Bioblitz Gutina

    Aquest cap de setmana dia 26 de març del 2022 he assistit al Bioblitz que s’ha dut a compte al celler de La Gutina, on he pogut estar a la presentació de Joan Budó on parlava dels rèptils que es poden identificar dins la zona, però a causa que el temps no era l’adequat pels rèptils, no hem pogut observar-ne cap; tot i això, sí que he pogut fer alguna que altre fotografia.

  • La meva primera entrada

    Benvinguts, en aquest blog penso penjar algunes de les meves fotos, però també penso parlar de diferents tipus d’esdeveniments, dins les diferents comunitats en les quals estic, com per exemple IAEDEN.