La nostra vida és com una casa, és al llarg dels dies que passen que vas construint-la. Cada un dels maons que es col·loquen formen part de la nostra vida, formen part de tot el procés. Tots acabem amb una casa, la diferència, és en si la casa se sosté sobre ella mateixa, en si fa la seva funció de casa, en si ens protegeix de la pluja, tant a nosaltres com als que ens envolten. Les persones ens diferenciem entre nosaltres a través d’aquesta “casa”. Cada persona crea una casa totalment diferent, i al llarg de la seva vida l’ha construït d’acord amb les seves experiències, i les seves curiositats, en el que li ha portat els estímuls externs. Cada un de nosaltres tarda més o menys a construir-la, alguns comencen pel sostre, i d’altres pel fonament.
Avui vull parlar de la maduració moral de les persones, i el que té a veure amb la construcció d’aquesta suposada “casa”. I és que la maduració d’una persona sol donar-se en la joventut, quan la persona comença a construir la seva casa, la seva estructura. Com tots sabem, les cases es construeixen sobre els seus respectius fonaments, i la maduració és el que sosté la casa, és a dir, es tracta d’aquests “fonaments”. A partir dels fonaments, una casa pot créixer gairebé indefinidament, però depèn d’aquests per poder fer-ho.
Hi ha un dia, en el que hem de començar a construir la base de la nostra racionalitat sobre el nostre entorn, no podem ser éssers que es basin en els simples instints i impulsos. Hem de poder permetre que les nostres idees, ideals, valors i coneixements canviïn i es vegin afectats pel que ens envolta, el que no podem permetre és que aquests estímuls externs ens alterin, i ens posin irascibles, donant-nos un impuls a contestar-los a través de mitjans físics (els quals no porten a res, només a incomoditat). Si permetem que aquests estímuls ens afectin de tal manera que no ens puguem controlar, els nostres fonaments morals començaran a escorxar-se, a debilitar-se, fins que arribi el moment en què no es pugui sostenir, i que tota la nostra persona depengui d’altres o pitjor, que ens enfonsem sols.
És important dedicar temps (el més apreciat que tenim), a portar-nos a nosaltres mateixos a un estat d’equilibri amb la nostra ment, un estat en el qual, puguem avançar moralment sense afectar a les altres persones negativament, un estat en el qual ens puguem sentir feliços, sense que això depengui de la desgràcia, la fragilitat mental o el malestar dels altres. Moltes persones s’ho passen bé molestant i ficant-se en la vida de les altres persones, fent coses que no pertoquen i que no venen al cas.
Aquí ve la clau, aquestes mateixes persones que fan això, no són conscients del que fan, i no tenen la capacitat d’entendre (i és que tampoc volen) la posició de qui els hi està afectant. Tot això són senyals que els fonaments no són sòlids, i per tant la moral d’aquesta persona, com les seves accions, són inestables, insegures i desmoralitzades. Aquesta persona hauria de replantejar-se la seva vida, el seu mode de pensament, que faci un “reset”, que reflexioni, i que després de tot això, quan sigui segura, i tingui les idees ben clares (i quan dic clares, dic MOLT clares), es podrà tornar a unir a la societat, i a començar la seva aportació personal a aquesta.
Albert Bleisa Carbó 